Vida i obra de Friedrich A. Hayek

Hayek va néixer a Viena el 8 de maig de 1899. Es doctorà en dret a la Universitat de Viena el 1921, i el 1923 va doctorar-se també en economia política. En els seus primers anys universitaris va simpatitzar amb les idees socialistes, però el seu contacte amb el pensament de Ludwig Von Mises i la seva devastadora crítica del socialisme, van fer-lo canviar d’opinió.

La millor manera d’entendre la contribució de Hayek a la ciència econòmica i al pensament liberal es fer-ho seguint l’obra de cooperació social feta per Mises, qui va inspirar Hayek en el seu programa de recerca. Hayek va disseccionar i analitzar tots i cadascun dels punts que Mises havia obert, va fer explícit el que Mises havia deixat implícit, va estendre el que Mises havia subratllat i va respondre a qüestions que Mises havia deixat obertes.

La cooperació entre ells dos va començar a Viena l’any 1921, quan Hayek va treballar com a assessor legal de Mises en la seva feina per al Abrechnyngsant. El 1927 Hayek va fundar amb Mises l’Institut austríac de recerca del Cicle Econòmic, del qual en va ser director, i que va significar l’inici de la seva carrera internacional en la ciència política.

Seguint l’obra de Mises Teoria del diner i del crèdit (1912), Hayek va avançar en el coneixement tècnic de la coordinació del capital i en el funcionament de la política de crèdit. El primer llibre de Hayek, Teoria monetària i cicle econòmic (1929), analitza els efectes de l’expansió del crèdit en l’estructura del capital dins l’economia. La publicació d’aquest llibre va fer que Hayek fos invitat com a conferenciant a la London School of Economics. Tot plegat va culminar en un segon llibre, Preus i Producció (1931), el qual va ser destacat pel jurat del Premi Nobel de 1974.

Les conferències de Hayek els anys 1930 i 1931 a la London School foren rebudes amb tanta aclamació que la Universitat de Londres el va nomenar catedràtic en Ciència econòmica i Estadística amb tan sols 32 anys d’edat.

La teoria de Mises i Hayek del cicle econòmic explicava el nucli d’errors que caracteritza el cicle: L’expansió creditícia, degut a la reducció artificial dels tipus d’interès, desorienta els empresaris i els condueix a implicar-se en projectes que d’altra manera no haurien estat rendibles. El fals senyal generat per l’expansió creditícia genera una descoordinació de la producció del consum per part dels actors econòmics. La descoordinació es manifesta primer amb un "boom" i més tard amb una caiguda (recessió) fins que el pas del temps ajusta la producció a la realitat de l’estalvi i el consum.

La controvèrsia Hayek - Keynes

<pujar>

Poc després de la seva arribada a Londres, Hayek va trobar-se amb John Maynard Keynes.

El debat Hayek-Keynes fou probablement el més fonamental en economia monetària en el segle XX. Començant amb el seu assaig "La fi del laisser faire" (1926), Keynes havia presentat el seu suport a l’intervencionisme amb un llenguatge propi del pragmatisme del liberalisme clàssic, per la qual cosa fou considerat com el "salvador del capitalisme" sense ser encara reconegut com el defensor de la inflació i intervencionisme governamental.

Hayek va assenyalar que el problema fonamental de Keynes era la seva incapacitat d’entendre el paper que jugaven els tipus d’interès i l’estructura de capital en una economia de mercat. Degut a l’hàbit desafortunat de Keynes d’utilitzar conceptes agregats (col·lectius), va ser incapaç d’enfocar correctament aquests dos temes en la seva Teoria del Diner (1930). Hayek apuntava que l’agregació de Keynes tendia a canviar el focus d’anàlisi de l’economista, allunyant-lo de l’estudi de l’estructura industrial, la qual emergeix de les eleccions econòmiques dels individus.

Keynes no es va prendre bé la crítica de Hayek i va respondre criticant l’obra Preus i Producció de Hayek. Més tard, emperò, va canviar d’opinió i va reconèixer els seus errors anteriors. Va escriure un nou llibre, Teoria general de l'ocupació, l’interès i el diner (1936), el qual va esdevenir el llibre més influent en l’economia del segle XX.

Hayek publicà La teoria pura del capital (1941), el qual malgrat ser un molt bon llibre va tenir menor influència. En aquell temps semblava que Keynes havia derrotat Hayek i aquest últim perdia prestigi en la professió i davant els estudiants.

En aquells temps, Hayek també estava immergit en un altre gran debat en política econòmica: el càlcul econòmic en el socialisme, seguint la idea de Mises segons la qual el socialisme era impossible tècnicament degut a la manca de preus de mercat. Mises havia aprofundit en la idea el 1922 en Socialisme: anàlisi econòmica i sociològica, les idees del qual van ser continuades i ampliades per Hayek en successius articles en els anys 30. El 1935 es publiquen agrupats en el llibre Planificació econòmica col·lectivista., i el 1948 en Individualisme i Ordre econòmic, on es donava resposta al concepte de "socialisme de mercat" desenvolupat per Oskar Lange i Abba Lerner per fer front a les idees de Mises i Hayek.

Un cop més la comunitat acadèmica i la professió econòmica no van valorar la postura de Hayek. No era cert que la ciència moderna havia donat a l’home l’habilitat de controlar i dissenyar la societat d’acord amb regles morals segons la seva lliure elecció? La societat planificada visionada pel socialisme havia de ser no solament tan eficient com el capitalisme, sobretot a la vista del caos que se suposava que el capitalisme creava amb els seus cicles i monopolis. Emperò, el socialisme amb la seva promesa de justícia social havia de ser més just. Se’l considerava l’ona del futur. Només un reaccionari, es deia, podia resistir-se a l’inevitable pas de la història. Hayek no sols apareixia com a perdedor del debat tècnic econòmic amb Keynes i els seus seguidors pel que fa a l’estudi de les causes dels cicles econòmics, sinó que a més, a la llum del creixement del socialisme en el món, la seva filosofia general era etiquetada com una primitiva versió del liberalisme.

Camí de Servitud (The Road to Serfdom)

<pujar>

Malgrat tot, Hayek va continuar definint la seva filosofia en defensa de la societat liberal. Els problemes del socialisme que ell va observar en l’Alemanya nazi i que també començaren a aparèixer en el Regne Unit el van conduir a escriure Camí de Servitud (1944). Aquest llibre va forçar els defensors del socialisme a enfrontar-se a un problema addicional, més enllà del problema tècnic econòmic. Si el socialisme requereix la substitució del mercat per una planificació central, aleshores, Hayek apuntava, cal establir una institució responsable de formular aquest pla. Ell l’anomenà "The central planning bureau". Per implementar el pla i per tal de controlar el flux de recursos, el bureau hauria d’exercir un ampli poder discrecional en assumptes econòmics. Tanmateix, el bureau en una economia socialista no tindria preus de mercat com a referència. No tindria cap manera de saber quines possibilitats de producció serien econòmicament viables. L’absència d’un sistema de preus provaria la inviabilitat del socialisme.

En el Camí de Servitud Hayek també argumentava que hi havia bones raons per pensar que aquells que arribessin al cim del règim socialista serien aquells que tinguessin un avantatge comparatiu en exercir el poder discrecionalment i disposats a efectuar decisions desagradables. Seria inevitable que aquests poderosos gestionessin el sistema a favor dels seus interessos personals.

Hayek estava en el cert en ambdós punts, tant en el problema econòmic com en el problema polític del socialisme. El segle XX és ple de vessaments de sang innocent, víctimes del socialisme: Stalin, Hitler, Mao, Pol Pot i d’altres tirans han comès horrorosos crims contra la humanitat en nom de les diverses variants del socialisme. El totalitarisme no és un accident històric que emergeix únicament degut a una mala elecció de líders sota un règim socialista. El totalitarisme, provà Hayek, és la conseqüència lògica de l’ordre institucional intrínsec de la planificació socialista.

Després de la seva derrota, almenys davant l’opinió pública, en la seva crítica de Keynes, Hayek va tombar la seva atenció cap a la reformulació dels principis del liberalisme clàssic. Va sempre incidir en la necessitat de preus de mercat com a conductors de la informació econòmica dispersa. Qualsevol intent de substituir o controlar el mercat portava a un problema de coneixement. Hayek també va descriure el problema totalitari associat a lliurar poder discrecional en mans d’uns pocs. Això el va portar a examinar els prejudicis intel·lectuals que cegaven els homes de veure els problemes de la planificació econòmica central.

Durant els anys 40, Hayek va publicar una sèrie d’assaigs en revistes professionals on examinava les tendències filosòfiques dominants que influenciaven els intel·lectuals de manera que no els permetia de reconèixer els problemes als quals sistemàticament els planificadors econòmics havien de fer front. Aquests assaigs es van agrupar més tard en un llibre anomenat La contrarrevolució de la ciència (1952). Es tracta possiblement del millor llibre de Hayek, i en ell s’analitza una detallada història del "racionalisme constructivista" i els problemes del cientifisme en les ciències socials. En aquest treball, Hayek articula la seva versió del projecte de la il·lustració escocesa de David Hume i Adam Smith d’utilitzar la raó per entendre’n els propis límits. La civilització moderna no fou amenaçada per forces irracionals destructores del món sinó que era l’abús de la raó per part dels racionalistes constructivistes en l’intent conscient de dissenyar un món modern on la humanitat s’encadenés ella mateixa.

El 1950 Hayek es va traslladar a la Universitat de Xicago, on va fer classes fins el 1962 en el Comitè de Pensament Social. Allí va escriure, The constitution of Liberty (1960). Aquest treball va representar el primer tractat sistemàtic de Hayek sobre economia política liberal clàssica.

El 1962, Hayek es va traslladar a Alemanya a la Universitat de Friburg. Va centrar els seus esforços en examinar i teoritzar sobre l’ordre espontani de l’activitat econòmica i social. Pretenia reconstruir la teoria social liberal i proveir una visió de lliure cooperació social entre els individus.

Amb el seu estudi de tres volums Law, Legislation and Liberty (1973-1979) i amb La fatal arrogància (1988), Hayek va estendre la seva anàlisi de la societat cap a la "emergència espontània" de normes legals i morals. La seva teoria política i legal emfatitzava que l’imperi de la llei era el fonament bàsic de la coexistència pacífica. Contrastava la tradició de la common law amb la del statute law (per exemple, decrets legislatius). Mostrà com la common law sorgeix cas a cas, a mida que els jutges apliquen a casos particulars normes generals les quals són producte de l’evolució cultural. Això és fruit de la llarga història de creació de coneixement a través de la prova i l’error. Aquesta visió va portar Hayek a la conclusió que la llei, com el mercat, és un ordre espontani, resultat de l’acció humana però no pas del disseny humà.

L’obra de Hayek amb importants contribucions a la ciència econòmica, política i jurídica ha atret un gran interès entre acadèmics de, pel capbaix, dues generacions, i l’interès per la seva obra continua creixent. Les seves contribucions al liberalisme econòmic i clàssic són molt importants i seran també centre d’estudi en les futures generacions.

Friedrich A. Hayek visqué una llarga i fructífera vida. Va haver de fer front al fet de ser famós en entorns acadèmics de ben jove, i poc després quedar ridiculitzat davant el progrés de la popularitat de Keynes i les idees socialistes. El món intel·lectual i polític anava en direcció oposada a les seves idees.

Sortosament va viure prou temps com per veure que el seu poder intel·lectual era reconegut novament. Tant els keynesians com els socialistes van ser derrotats per la realitat dels fets. El liberalisme clàssic és un cop més un cos viu de pensament, l’escola Austríaca ha ressorgit com una de les més importants en pensament econòmic i noves generacions d’acadèmics del dret, història, economia, política i filosofia estan assumint conceptes hayekians.

Un gran intel·lectual es caracteritza no tant per les respostes que dona sinó per les preguntes que fa. Generacions successives d’acadèmics, intel·lectuals i polítics arreu del món per molt de temps tractaran de respondre a preguntes que Hayek ens va deixar.

<pujar>